Aprenent de la diversitat o carta a les famílies que pateixen…
Aprenent de la diversitat o carta a les famílies que pateixen…
A vegades, en moments de cansament, una s’imagina què passaria si a la classe tot l’alumnat fos igual i no “donés problemes”.
No hi hauria nens que peguen, nenes que no atenen les instruccions, alumnes que molesten.
No hi hauria persones amb un retard sever del llenguatge, ni al·lèrgies ni nens que prenen medicació que els altera.
No hi hauria gent que acaba d’arribar d’un altre país, que té dificultats motrius, que no sap un borrall del nostre alfabet, ni alumnes que han viscut un divorci horrible o que conviuen amb avis alcohòlics. Ni alumnat que quasi no veu als seus pares, ni que ha estat testimoni de violència domèstica. No hi hauria nenes que tenen dificultats per fer tots els àpats o que directament no els poden fer tots…(i sí, en algunes escoles concertades també coneixem aquesta diversitat).
No hi hauria problemes d’aprenentatge i no hauria de preparar feina adaptada per a ningú perquè tothom aniria al mateix ritme.
I, fins i tot, en moments de cansament, per una mestra, aquesta imatge s’assembla bastant a l’infern.
Perquè quan a la classe ploren, criden o s’insulten ens estan donant pistes del seu malestar i això ens permet ajudar-los a gestionar les seves emocions. Perquè aquestes mateixes persones que peguen, també riuen, progressen, ajuden als companys i fan coses meravelloses per a si mateixos i per als altres.
I, perquè, afortunadament, en aquest món, no hi ha dues persones iguals. I tot i que m’encantaria que hi hagués igualtat d’oportunitats, això ENCARA no és així.
El meu alumnat i jo, vivim en un món divers on hi ha discapacitats i diferents capacitats; on hi ha gent apassionada per l’astronomia i d’altres que es moren per dibuixar. N’hi ha que són optimistes i n’hi ha que esperen una equivocació per recriminar-te alguna cosa. N’hi ha que han nascut amb un sexe que no senten com a propi i d’altres que se senten atrets per gent del seu mateix sexe. N’hi ha de tímids i de molt sociables (i, sovint, l’alumnat reservat m’amoïna més que el que fa soroll).
N’hi ha que han passat per situacions tan bèsties els seus primers anys de vida que penses que s’hauria de prohibir per llei que tinguessin més problemes. I hi ha síndromes de down, persones amb trastorns de conducta, amb TDA i TDAH, amb trastorn de l’espectre autista, gent mancada d’eines per gestionar els conflictes de manera dialogada i persones que amb el seu somriure il·luminarien el nostre pitjor dia.
I totes aquestes persones que avui són companyes de classe, demà seran veïnes i companys de feina i família. I haver aprés a l’escola a respectar (que és molt més que tolerar) les diferències farà que ens haguem regalat un magnífic entrenament. Perquè potser valorarem més la diversitat i ens serà més inaguantable la desigualtat.
I quan veig famílies angoixades per AQUELL NEN que altera l’aula i els amoïna que acapari la meva atenció o pugui “contaminar” al seu, només els puc dir que alguns alumnes em preocupen més però que M’OCUPO de tots. I que, si mai, en qualsevol moment, el SEU fill es converteix en AQUELL nen, l’estimaré quan menys ho mereixi perquè serà quan més ho necessiti.
I, seguiré, passi el que passi, descobrint, totes les coses bones, sorprenents i especials del seu fill i de totes les persones de l’aula.
Perquè estic cansada, però vaig triar una professió meravellosa que em permet acompanyar als vostres fills i filles un tros de la seva vida mentre treballo per construir un món que acabi amb les injustícies.
Claustre de l’escola Guinardó, cooperativa de mestres